7 novembre 2010
Estimat bloc,
Enceto aquesta aventura amb el desig de trobar una “clau” que m’obri una dimensió més propera al meu alumnat. M’hi atanso amb molts dubtes i interrogants perquè no sé navegar entre la realitat digital i la presencial. La meva pràctica docent s’omple d’un allau de miniportàtils que vol teca i rebutja les propostes desfasades. La caducitat d’un model exigeix un canvi de praxi urgent i jo sóc de digestió lenta...
Em volten pel cap un reguitzell de bons propòsits: la motivació envers les activitats de llengua, l’ús del català sense carrincloneries, la incorporació de vivències personals, l’empatia envers els altres, la cohesió d’un entramat social, etc.
22 novembre 2010
Hola!
Avui toca reflexionar sobre les xarxes socials i els espais d’afinitat. Dels primers, n’he sentit a parlar i crec que és allò del “Facebook”.... No, no sóc cap extraterrestre i no en tinc. No sé si en aquest segle XXI algú es pot declarar insubmís en aquests temes... Tampoc no sóc gaire amant de la telefonia mòbil i això no em suposa cap problema! Les meves amistats en tenen, de “Facebook”, i es conviden a costellades i calçotades, fan carnisseries amb les fotos penjades, conreen una granja virtual... Ja ho sé que parlo des de la ignorància però penso que cal un altre tipus de socialització... Aquesta plataforma els converteix més individualistes perquè mantenen relacions amb un nombre exagerat de contactes i, en canvi, descuiden els contactes de debò!
Podem redefinir la societat vigent? Cal reinventar el concepte de comunitat? I el de la identitat personal? Quants perfils podem tenir? Quantes persones potenciem del nostre jo? Quina és la vàlua de la sinceritat, l’autenticitat i la transparència? Quin és el referent que busquem? És una navegació sense rumb? On és la brúixola? On anem? On som? Molts interrogants que callo i els que verbalitzo no els sé respondre o potser no cal burxar més.
Intento fer un exercici d’autoconvenciment i i dir-me que aquesta plataforma és un canal de comunicació obert a molts àmbits. Genera un formigueig de teclats hiperactius i de promiscuïtat verbal. Com a professora de llengua és el que vull: la utilització de la llengua. Però sento que la xarxa social és un terreny personal que no he de tafanejar i que marca un límit molt difós i molt fàcil de transgredir. Com gestionar totes aquestes interlocucions? El que sí havia fet a l’aula era participar en fòrums i tot semblava més pautat i no amb tanta dosi d’espontaneïtat. Crec que una experiència d’aquesta naturalesa ha de ser molt i pautada i tenir accés a la informació que s’hi exposa, o sigui, fer visible què s’hi diu i què hi passa en tot moment!
Potser penso d’aquesta manera perquè sempre hem hagut de fiscalitzar la feina del nostre alumnat i exercir, també, un control en ell, en tant que aprenent. No em faria res deixar de comandar i de dirigir la batuta perquè crec en la possibilitat de corresponsabilitzar-nos. Tracto d’evitar el fet que l’ordinador sigui un element distractor que distorsioni la classe.
27 novembre 2010
Ja era hora! M’he passat un munt de temps per a poder fer un videotutorial i la veritat és que no m’imaginava que jo faria una tasca com aquesta! L’únic que és feixuc és la preparació del guió i dels elements gràfics. Un cop tens el material necessari comença la guerra amb el micròfon perquè ho se sent malament o la lectura és lenta i no se sincronitza amb el vídeo... Al final, acabes recitant el text de memòria i agraeixes la brevetat telegràfica.
6 desembre 2010
Encara estic pensant en l’ScreenToaster i les possibilitats d’ús a l’aula. Aniria molt bé per tal que els alumnes expliquessin els procediments aplicats i es valorés més el procés que no pas el resultat final i acabat. Salvant les diferències de ritmes i capacitats, aquesta és una bona eina per a tothom (si bé, amb graus d’exigència diferent).
8 gener 2011
Hola bloc,
Ja ho veus! Hem canviat d’any! He anat de vacances a Berlín i he vingut amarada de sensibilitat envers el tema de l’holocaust. Per això, he fet una activitat nova i engrescadora: una “Songfic”. Ara aniré de saberuda i us explicaré que és un gènere que aprofita la lletra d’una cançó i explica una història nova. De fet, és un “collage”, una reinterpretació personal que afegeix altres matisos. Jo he intercalat fotografies testimonials d’aquesta atrocitat amb imatges d’altres vergonyes històriques: la guerra civil, la violenta conquesta d’Amèrica... Per acabar de complicar aquests anacronismes i oferir un híbrid, hi he afegit pintures que expressen emocions humanes: crits, plors, etc. M’ha semblat que la creativitat del camp artístic i el realisme documental feien un bon maridatge!
23 gener 2011
Ei! He fet una altra descoberta: la “Fanfiction”. És una narrativa nova que se centra en àmbits d’interès: llibres, pel•lícules, còmic.... Fullejant algunes webs, m’he adonat que hi predomina el món “Anime” i em sento molt desconeixedora d’aquesta temàtica. Fins i tot hi ha determinats gèneres orientals que hi són prohibits, de manera taxativa i explícita. D’altres, es dediquen a escriure sobre culebrots televisius, protagonistes del cinema (com harry Potter...) El ventall de possibilitats és gran però jo no he sabut trobar relats en català.
Pel que fa a aquestes narracions digitals, n’hi ha algunes de pernicioses i d’altres curoses, amb bon estil i expressió acurada! Canviar el tema d’una redacció convencional per a un escrit “Fanfic” permet tenir-los motivats des del primer moment i permetre certa flexibilitat en la creativitat. En el fons, és un exercici literari que demana una actualització de les propostes didàctiques. Ja no cal fer una descripció d’un personatge desconegut o treballar l’estructura narrativa d’una rondalla...
Ah! La setmana passada vaig continuar amb el fil temàtic de l’holocaust i vaig fer una proposta d’unitat didàctica basada amb aquesta nova narrativa. L’alumnat podrà escollir entre la lectura o el visionat de fragments de l’obra “El nen del pijama de ratlles”. A més, utilitzaran altres materials de webs referenciades i alguns vídeos del portal “Youtube.” Es pot fer un treball una mica transversal: llengua, socials...
4 febrer 2011
Avui em toca penjar aquest Post i la veritat és que recular en el temps és un bon exercici per a situar-se en aquests tres mesos telemàtics. Ha sigut una època de petits descobriments i reptes, de dubtes i gratificacions... però ja callo perquè encara no m’acomiado! Ara, em quedaré rumiant sobre un guió per a una activitat de narrativa digital!
